Màrius Sampere

BIOGRAFIA D'EN MÀRIUS SAMPERE

Màrius Sampere i Passarell va néixer el 28 de desembre de 1928 al carrer de la Igualtat (actual carrer Cartagena), al barri del Guinardó a Barcelona. El 1929 els seus pares es van separar fins el 1941, i va viure amb la seva mare i la seva família. Màrius Sampere es va educar a les escoles del seu barri, tot just va acabar la guerra civil, i posteriorment va cursar el batxillerat a l’Institut Balmes i en una acadèmia privada.

Entre 1939 i 1949 va fer les primeres temptatives poètiques en castellà. Va ser a partir del 1942 que, en tornar a viure junts els seus pares, van establir-se a Sant Adrià del Besòs. Entre el 1944 i el 1945 va treballar en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona. Treballarà en aquesta professió fins al final de la dictadura, quan es va convertir en funcionari de l’administració en qüestions d’assessoria i normalització lingüística. El 1953 va estudiar solfeig, piano, harmonia i contrapunt. Tot plegat, aquesta formació, el va portar a composar lletres per a cançons i també música, sobretot entre el 1963 i el 1967 al Grup Estrop. No va ser fins a final dels anys cinquanta que va projectar-se socialment com a poeta.

No és fins al 1958 que comença a escriure les seves poesies en català. La seva obra, tot i que ha patit una escassa difusió, ha perfilat un dels poetes més destacats i notables de la seva generació. En aquest sentit, el 1961 i el 1962, de retorn d’un viatge a Escòcia i Anglaterra va expressar les seves impressions en el que es convertiria en el seu primer llibre en català, Viatge amb automòbil que el precediria L’home i el límit, amb el qual va guanyar el premi Carles Riba el 1963. El recull, però, no va ser publicat fins tres anys més tard, l’any 1968. A final dels anys seixanta l’autor es va establir professionalment a Santa Coloma de Gramenet, i el 1969 es va casar amb Maria del Carme Tarrés. El 1972 va ser anomenat Mestre en Gai Saber, Flor Natural a Zuric, Viola a Brussel·les i Englantina a Ginebra. Dos anys més tard va guanyar el premi President Macià a Amsterdam que va ser publicat dins de Poemes de baixa freqüència, i el 1975 va tornar a guanyar un nou premi, el Ribas i Carreras de Blanes amb aquest mateix recull, publicat el 1976. Aquest volum aplega gairebé la meitat de la seva producció inèdita entre 1963 i 1973. El 1980 Màrius Sampere va quedar finalista del premi López Picó de Vallirana. Dos anys més tard, el 1982, va guanyar el premi Jordi de Sant Jordi a València amb Samsara. En aquesta dècada Sampere incorpora dos canvis importants a la seva obra, una dedicació més professional i un compromís estable de la publicació de la seva obra. El 1983 va ser un dels finalistes del premi Vicent Andrés Estellés amb Qüestions menors, i a l’any següent va ser guardonat amb el premi Miquel de Palol de Girona amb Llibre de les inauguracions. Posteriorment va publicar altres reculls de manera més o menys regular entre les que destaquen Oniris i el tret del caçador, el 1987, L’ocell que udola, el 1990, La taula i les estrelles, el 1992, La cançó de la metamorfosi, el 1995, Demiúrgia, el 1996 i Premi de la Institució de les Lletres Catalanes, Thanatos suite, el 1997 i l’antologia poètica Si no fos en secret, el 1999.

POEMA DE MÀRIUS SAMPERE

COMENTARI Aquest poema està estructurat en única estrofa de 14 versos. Podríem dir que les síl·labes d’aquests versos són molt irregulars. En els tres primers versos en Màrius Sampere, ens diu que l’amor s’escau en els detalls, és a dir, els detalls fan que l’amor vagin bé, els detalls són l’essència de l’amor. Els detalls, poden modificar l’amor, poden esdevenir un amor. En proposa com a detalls en l’amor, en botó descordat, un mocador amb indicis d’algú, és a dir, un mocador que ens permeti de presumir una cosa amb algun fonament d’algú, l’endevinalla d’una frase incompleta, fer un bisbe que no se sap que dir, és a dir,  quan dues persones no saben que dir diuen una mateixa paraula al mateix moment, i poden pensar un desig, un altre detall que apareix en aquest poema seria tenir un punt de sal a la pell o finalment una ratllada de plom en una cama. Aquest poema ens diu que tots aquests detalls que hem anomenat amb anterioritat, i que el poeta esmenta en aquest poema, poden fer venir l’amor, quan no esperem l’amor, aquests detalls els poden fer arribar. I finalment el poema ens diu que un cop aquests detalls fan que l’amor arribi podem moure les mans, després palpar la noia estimada, palpar aquest amor i seguidament ens el quedem, el fem nostre i no volem cap més amor, no volem cap més estimada, la volem a ella i a ningú més.  

POEMA DE MÀRIUS SAMPERE

COMENTARIAquest poema està estructurat en una única estrofa de set versos. Aquest poema ens comença dient que ell no ens dirà res a nosaltres, o només una cosa que tenia por, que ningú li feia cas, i quan li va passar tot això va cridar a la seva mare i en aquell moment li va entra una cosa que al cor, que no parava de bategar i encara no para. Aquest és un poema que parla de la por, i al cridar la seva mare és un símbol de salvació, de salvació d’aquesta por que ell té que fa que tingui com alguna cosa que li fa nosa en el cor provocat per la por. Aquesta por jo la simbolitzo com la mort ja que la mort sempre està present amb nosaltres és com una cosa que ens fa nosa i que mai en la podrem treure fins que realment no ens morim.