BIOGRAFIA D'EN MÀRIUS SAMPERE

Màrius Sampere i Passarell va néixer el 28 de desembre de 1928 al carrer de la Igualtat (actual carrer Cartagena), al barri del Guinardó a Barcelona. El 1929 els seus pares es van separar fins el 1941, i va viure amb la seva mare i la seva família. Màrius Sampere es va educar a les escoles del seu barri, tot just va acabar la guerra civil, i posteriorment va cursar el batxillerat a l’Institut Balmes i en una acadèmia privada.

Entre 1939 i 1949 va fer les primeres temptatives poètiques en castellà. Va ser a partir del 1942 que, en tornar a viure junts els seus pares, van establir-se a Sant Adrià del Besòs. Entre el 1944 i el 1945 va treballar en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona. Treballarà en aquesta professió fins al final de la dictadura, quan es va convertir en funcionari de l’administració en qüestions d’assessoria i normalització lingüística. El 1953 va estudiar solfeig, piano, harmonia i contrapunt. Tot plegat, aquesta formació, el va portar a composar lletres per a cançons i també música, sobretot entre el 1963 i el 1967 al Grup Estrop. No va ser fins a final dels anys cinquanta que va projectar-se socialment com a poeta.

No és fins al 1958 que comença a escriure les seves poesies en català. La seva obra, tot i que ha patit una escassa difusió, ha perfilat un dels poetes més destacats i notables de la seva generació. En aquest sentit, el 1961 i el 1962, de retorn d’un viatge a Escòcia i Anglaterra va expressar les seves impressions en el que es convertiria en el seu primer llibre en català, Viatge amb automòbil que el precediria L’home i el límit, amb el qual va guanyar el premi Carles Riba el 1963. El recull, però, no va ser publicat fins tres anys més tard, l’any 1968. A final dels anys seixanta l’autor es va establir professionalment a Santa Coloma de Gramenet, i el 1969 es va casar amb Maria del Carme Tarrés. El 1972 va ser anomenat Mestre en Gai Saber, Flor Natural a Zuric, Viola a Brussel·les i Englantina a Ginebra. Dos anys més tard va guanyar el premi President Macià a Amsterdam que va ser publicat dins de Poemes de baixa freqüència, i el 1975 va tornar a guanyar un nou premi, el Ribas i Carreras de Blanes amb aquest mateix recull, publicat el 1976. Aquest volum aplega gairebé la meitat de la seva producció inèdita entre 1963 i 1973. El 1980 Màrius Sampere va quedar finalista del premi López Picó de Vallirana. Dos anys més tard, el 1982, va guanyar el premi Jordi de Sant Jordi a València amb Samsara. En aquesta dècada Sampere incorpora dos canvis importants a la seva obra, una dedicació més professional i un compromís estable de la publicació de la seva obra. El 1983 va ser un dels finalistes del premi Vicent Andrés Estellés amb Qüestions menors, i a l’any següent va ser guardonat amb el premi Miquel de Palol de Girona amb Llibre de les inauguracions. Posteriorment va publicar altres reculls de manera més o menys regular entre les que destaquen Oniris i el tret del caçador, el 1987, L’ocell que udola, el 1990, La taula i les estrelles, el 1992, La cançó de la metamorfosi, el 1995, Demiúrgia, el 1996 i Premi de la Institució de les Lletres Catalanes, Thanatos suite, el 1997 i l’antologia poètica Si no fos en secret, el 1999.

POEMA DE MÀRIUS SAMPERE

COMENTARI Aquest poema està estructurat en única estrofa de 14 versos. Podríem dir que les síl·labes d’aquests versos són molt irregulars. En els tres primers versos en Màrius Sampere, ens diu que l’amor s’escau en els detalls, és a dir, els detalls fan que l’amor vagin bé, els detalls són l’essència de l’amor. Els detalls, poden modificar l’amor, poden esdevenir un amor. En proposa com a detalls en l’amor, en botó descordat, un mocador amb indicis d’algú, és a dir, un mocador que ens permeti de presumir una cosa amb algun fonament d’algú, l’endevinalla d’una frase incompleta, fer un bisbe que no se sap que dir, és a dir,  quan dues persones no saben que dir diuen una mateixa paraula al mateix moment, i poden pensar un desig, un altre detall que apareix en aquest poema seria tenir un punt de sal a la pell o finalment una ratllada de plom en una cama. Aquest poema ens diu que tots aquests detalls que hem anomenat amb anterioritat, i que el poeta esmenta en aquest poema, poden fer venir l’amor, quan no esperem l’amor, aquests detalls els poden fer arribar. I finalment el poema ens diu que un cop aquests detalls fan que l’amor arribi podem moure les mans, després palpar la noia estimada, palpar aquest amor i seguidament ens el quedem, el fem nostre i no volem cap més amor, no volem cap més estimada, la volem a ella i a ningú més.  

POEMA DE MÀRIUS SAMPERE

COMENTARIAquest poema està estructurat en una única estrofa de set versos. Aquest poema ens comença dient que ell no ens dirà res a nosaltres, o només una cosa que tenia por, que ningú li feia cas, i quan li va passar tot això va cridar a la seva mare i en aquell moment li va entra una cosa que al cor, que no parava de bategar i encara no para. Aquest és un poema que parla de la por, i al cridar la seva mare és un símbol de salvació, de salvació d’aquesta por que ell té que fa que tingui com alguna cosa que li fa nosa en el cor provocat per la por. Aquesta por jo la simbolitzo com la mort ja que la mort sempre està present amb nosaltres és com una cosa que ens fa nosa i que mai en la podrem treure fins que realment no ens morim.

VÍDEO DE FERNANDO PESSOA

 En aquest vídeo podrem veure un recull de fotografias de Fernando Pessoa i dels seus familiars.

BIOGRAFIA DE FERNANDO PESSOA (LISBOA, 1888-1935)

Poeta portuguès. Va passar la seva infància i joventut en la República de Sud-àfrica i va iniciar estudis de dret en la Universitat del Cap, i va regressar a Lisboa en 1905. Va iniciar la seva obra literària en anglès, encara que a partir de 1908 va créixer el seu interès per la llengua portuguesa. La seva obra és una de les més originals de la literatura portuguesa i va anar, juntament amb Sá Carneiro, un dels introductors en el seu país dels moviments d’avantguarda. A partir de 1914 va projectar la seva obra sobre tres heteronímies: Ricardo Reis, Álvaro de Campos i Alberto Caeiro, per a qui va inventar personalitats divergents i estils literaris distints. Enfront de l'espontaneïtat expressiva i sensual de Caeiro, Ricardo Reis treballa minuciosament la sintaxi i el lèxic, inspirant-se en els arcaistes del segle XVIII. Álvaro de Campos evoluciona des d’una estètica pròxima a la de Whitman fins a unes preocupacions metafísiques en la tasca d’explicar la vida des d’una perspectiva racional. Sobre aquests desdoblaments del poeta en diverses personalitats, es reflecteixen els seus  distintes conflictes, i elabora la seva pròpia obra poètica, de vegades experimental, una de les més importants del segle XX i que en la seva major part va romandre inèdita fins a la seva mort. La seva poesia, que suposa un intent per superar la dualitat entre raó i vida, va ser recollida en els volums Obres Completes: I. Poesies, 1942, de Fernando Pessoa; II. Poesies, 1944, d'Álvaro de Campos; III. Poemes, 1946, d'Alberto Caeiro; IV. Odes, 1946, de Ricardo Reis; V. Mensagem, 1945; VI. Poemes dramàtics; VII. i VIII. Poesies inèdites, 1955-1956.

SIMBOLOGIA DEL NEN EN LES OBRES DE DALÍ

El nen simbolitza el fet que va marcar la seva vida i la seva obra. Aquest fet va és que ell va néixer nou mesos després que morís el seu germà, que també es deia com ell Salvador Dalí. Dalí sempre deia que l'havia perseguit sempre el "el fantasma" del seu germà mort, que ell era com el clon del seu germà.

SIMBOLOGIA DEL NEN EN LES OBRES DE DALÍ (i III)

Composició satírica de Salvador Dalí.

Es tracta d'un nen despullat que està tocant la guitarra. El cos del nen no està gaire ben definit. el nen porta un barret de copa i està assegut en una pedra.

SIMBOLOGIA DEL NEN EN LES OBRES DE DALÍ (II)

Bebé mapamundi de Salvador Dalí.

Apareix la fotografia de la cara d'un bebè amb els ulls blaus, somrient amb la boca oberta, amb formigues per la boca i els ulls. I en el pòmul esquerre i en el front es troba dibuixada Àmerica del Sud i Europa respectivament, que són continents per on Dalí va viatjat molt, i on hi té un gran valor sentimental.

SIMBOLOGIA DEL NEN EN LES OBRES DE DALÍ (I)

Escena familiar de Salvador Dalí.

En aquest quadre el nen apareix abrassant el seu pare per l'esquena. El nen té un cap petit i rodó. Té el cabell negre, porta un jersei lila i se li perceb una cara de felicitat.

SALVADOR DALÍ

Salvador Dalí i Domènech (Figueres, 1904–1989) fou un pintor, decorador i escriptor empordanès, un dels principals representants del surrealisme. Fou també conegut per inventar-se una personalitat estrambòtica que cridava l'atenció.

Encara que el seu principal mitjà d'expressió va ser la pintura, també va fer incursions als camps del cinema, l'escultura, la joieria i el teatre. Va treballar com a dissenyador de vestuari i com a escenògraf. També va escriure alguns llibres, entre els que destaca Diari d'un geni (1965).

Poema de Casasses anomenat A casa, tants dels tants que es troba dintre de la seva obra La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d'Or de poesia 1992).

  

COMENTARI

 Aquest poema està estructurat en quatre estrofes. La primera i la segona estrofa tenen quatre versos i les dues últimes tenen tres versos. Tots els versos són de vuit síl·labes, per tan aquest poema és d’art menor. La rima és consonant i és: ABAB, ABAB, CDC, DCD. En la primera estrofa del poema el poeta ens diu que no va anar a la guerra, ni tampoc a la teràpia d’aquesta, no fa concursos i no va per la via Àpia, que és la més important de les vies romanes. Era a Itàlia i portava de Roma a Brundisium (Brindisi), per lo que era la via de comunicació amb Grècia i Orient.En la segona estrofa el poeta ens segueix esmentant coses personals com que no a pujat mai a un despatx, que va on el guia el nas per tan va on el guia les olors, per tan podem deduir que és una persona aficionada a les olors, i que tot això ho fa rebent moltes trompades i se sent ganàpia. En la tercera estrofa ens parla de que al poeta li encanta la primavera, que és la seva medicina. I en la última estrofa ens diu que el premi sempre l’espera.

Poema de Casasses Diners que es troba dintre de la seva obra No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994).

COMENTARI

Aquest poema està estructurat en quatre estrofes. La primera i la segona estrofa tenen quatre versos i les dues últimes tenen tres versos. Tots els versos són d’onze síl·labes, per tan aquest poema és d’art major. La rima és consonant i és: ABAB, ABAB, CDC, DCD. Aquest poema tracta com ens diu el títol del tema dels diners, uns diners que ho poden comprar tot. En la primera estrofa en diu que els diners no s’equivoquen, els diners poden comprar molts bens materials com cotxes, drogues(ens parla de la coca), roba (mitjons blancs)...En la segona estrofa ens parla de les dues postures que poden causar el fet de tenir o no diners: tenir diners són la principal causa de la riquesa però no tenir-ne provoquen pobresa, fam…En la tercera estrofa ens parla que els diners provoquen l’abandono del camp, com l’Enric Casasses que el va abandonar de jove. I en la última estrofa ens parla dels pobres que es fiquen en el camí dels rics i els rics del fàstic que el hi fan els hi donen miserables molles.

Article publicat al diari “Avui” el 25/03/03 per Melcion Mateus sobre Enric Casasses

Enric Casasses (Barcelona, 1951) ens permet tenir una imatge més completa del mosaic bigarrat que ja constitueix la seva obra, una obra que molts titllaran de dispersa odesordenada com si aquests adjectius constituïssin quelcom negatiu en si mateixos, però que en definitiva és una obra diversa i original, d'un autor que ha evitat sempre repetir-se a ell mateix sense renunciar a la seva personalitat. Ara ens arriba Que dormim? , un text signat el 1994 i anterior a l'espectacular Uh (publicat el 1997) i als poemes en prosa de Canaris fosforescents (aparegut el 2001), dos llibres també escrits durant la seva estada berlinesa. Però la publicació diferida o ajornada dels poemaris de Casasses -i vet aquí una altra accepció de la différance de Derrida- té l'efecte de deixar per més endavant qualsevol conclusió que els lectors gosin haver formulat sobre el sentit últim de l'aventura poètica de Casasses o la significació de la seva obra (en el cas que n'hagi de tenir). Tot el que se'n digui, doncs, és definitivament provisional. Que dormim? està format per dos blocs: un poema llarg, de quaranta-tres pàgines, que és el que dóna títol al llibre (i que se subtitula Cant 27 "Jo també hi era" ), i dos conjunts de peces breus , "Set poemes per a***" i "Songs for Petra" , que es poden llegir independentment. El plat fort del poemari, doncs, és aquest Cant 27 que el poeta, en nota, defineix com a "prosa retallada (i embastada i tot!)".

BIOGRAFIA D'ENRIC CASASSES

  Enric Casassas (Barcelona 1951) Poeta. Fill d'Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d'Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D'equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002)

 

POEMA VISUAL DE JOAN BROSSA

En aquest poema visual podem veure una clau quotidiana on té al costat l’abecedari sencer. Això podria simbolitzar l’abecedari, que són les lletres a partir de les quals pots crear paraules, com la clau per crear qualsevol tipus de poema, perquè un poema és l’expressió dels sentiments a partir de paraules, on aquestes paraules estan creades per lletres, on a la vegada aquestes lletres es troben dintre de l’abecedari.

POEMA OBJECTE DE JOAN BROSSA

En aquest poema objecte podem veure una bombeta i en ella escrita la paraula poema. Personalment crec que això simbolitza, primerament que com que la bombeta és un objecte que representa el coneixement, una idea espontània ha ficat la paraula poema escrita en ella perquè Brossa deu pensar que un poema ha de ser l’espontani fruit del coneixement.

BIOGRAFIA DE JOAN BROSSA

Poeta sense distinció de gèneres (literari, visual, escènic, instal·lacions, poemes corporis...), nasqué a Barcelona el 1919 i morí el 1998. Rebé el mestratge de J.V. Foix i conreà l'amistat de Joan Miró, de Joan Prats i del poeta brasiler João Cabral de Melo Neto. Amb Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan-Josep Tharrats, Modest Cuixart, Arnau Puig i altres fundà la revista avantguardista Dau al set. L'any 1951 estrenà les primeres peces teatrals i el 1949 publicà el primer llibre de poemes. Col·laborà amb pintors, escultors, músics, fotògrafs, cineastes i artistes de tots els gèneres: entre ells Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan Miró, Eduardo Chillida, Pere Portabella, Josep Maria Mestres Quadreny, Perejaume, Frederic Amat, Moisès Villèlia, Hausson, Carles Santos, Pep Bou, Chema Madoz i Fernando Krahn. Se'l considera un dels creadors de la poesia visual catalana juntament amb Carles Sindreu. Ha estat traduït a l'espanyol, al francès, a l'anglès, a l'alemany, a l'italià, al portuguès, al polonès, al neerlandès, al txec, a l'hongarès, al suec, al japonès i a l'esperanto. Els seus poemes corporis han arribat al carrer a Barcelona, a diversos llocs del Principat, a Andorra la Vella, a Palma de Mallorca, Frankfurt am Main i a L'Havana. Present a diverses institucions d'arreu del món amb la seva obra plàstica, ha estat objecte de grans exposicions antològiques a Barcelona (Fundació Joan Miró, 1986 i Palau de la Virreina, 1994), Munic (1988), Sao Paulo (Bienal, 1994 i Centro Maria Antonia, 2005), Venècia (Biennale, 1997), Madrid (Reina Sofia, 1991), Ceret-Cotlliure (1991), Londres (1992), València (IVAM, 1997), Monterrey (1998), Santiago de Xile (2005), Porto Alegre (2006), Rio de Janeiro (2006), Rosario (2006), Buenos Aires (2006) i Lisboa (2006). Rebé els premis Lletra d'Or (1981), Ciutat de Barcelona (1987), Medalla Picasso de la Unesco (1988), Nacional d'Arts Plàstiques (1992) i Nacional de Teatre (1998). El 1999 i a títol pòstum fou investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.

LA PERSONALITAT DE CATERINA ALBERT

Podem dir i pensem que la personalitat de Caterina Albert no influeix en les seves obres, o bé ella no pretenia influenciar amb el seu caràcter en les seves obres. A més a més el lector no es veu influenciat per la personalitat de Caterina Albert, els lectors no contemplen la seva personalitat, sinó que directament llegeixen la seva obra sense tenir en compte el seu caràcter, per què va escriure aquella obra, amb quina intenció...Encara que podem dir que el caràcter, la personalitat de Caterina Albert es veuen influenciades en les seves obres indirectament, inconscientment perquè ella era coneixedora del camp, del poble... i quan una persona es entesa, coneixedora d’una cosa la utilitza més, la fa més útil. La personalitat del autor pensem que és important fins al punt que influencia en la obra, llavors deixa de ser important.

Aquest poema té un única estrofa de 8 versos. Aquest poema el podem interpretar com que sempre tenim que tenir els ulls oberts davant la foscor, és a dir, no perdre la il·lusió per les coses, no perdre la il·lusió quan les coses van malament, és a dir quan hi ha foscor.

Aquest poema de Joan Viñoli té dues estrofes de 5 versos cada una. Tots els versos tenen deu síl·bes, per tant són decasíl·labs. I per tant el poema és d'art major. La rima és consonant i és: ABCDE, FGHIJ.  Aquest poema descriu dues situacion del autor. Quan ell era infant descriu que quan tothom ja estava durmint ell posava en el seu pessebre molsa humida i així veia clar el paisatge, podem dir que tenia il·lusions, veia el futur amb il·lusions. I quan és vell  que intenta fer poemes amb les mans tremoloses, es troba trist i mira la tenebra que la podem interpretar com la mort.